domingo, 27 de marzo de 2011

CANT ESPIRITUAL. Joan Maragall (gràcies Dolors)

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?

Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes
I el mar immens, i el sol que per tot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
I no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!

O és que aquest “fer etern” és ja la mort ?
Mes llavores, la vida, què seria?

Fora l’ombra només del temps que passa,
la il•lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tan se val ! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal.

Aquesta terra, amb tot el que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura
per tot quant pugui creure i esperar.

Si ma fe i ma esperança aquí s’atura
me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom.

si heu fet les coses als meus ulls tan belles,
si heu fet els ulls i els meus sentits per elles,
Per què aclucà’ls cercant un altre com ?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?

Tot el que veig se vos assembla en mi
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
Obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!!