jueves, 28 de octubre de 2010

CARTA A LA MEVA FILLA

Quant passin en mi els anys i en aparença ja no sigui la mateixa i em torni feixuga en els meus moviments, tingues paciència, recorda les hores que vaig passar ensenyant-t’ha a fer les mateixes coses que avui no puc resoldre sola.

Quant em vegis perduda davant tota la tecnologia que em costa aprendre, dediquem el teu temps, recorda que vaig ser jo qui et va ensenyar les coses senzilles per afrontar la vida.

Si et repeteixo les mateixes histories, encara que sàpigues el final, escoltem. Quant eres petita, vaig tenir d’explicar-te cents de vegades el mateix conte fins que t’ha dormies.

I si, mentre parlem, m’oblido del que estàvem parlant, donem temps per recordar i si no ho puc fer, compren que pot ser no es important el que parlem, sinó que per mi el que es mes important es que m’escoltis i estiguem juntes.

Quant em fallin les cames, donem la teva ma per repenjar-me com jo ho vaig fer quant vas començar a fer les primeres passes. Donem estimació, comprenem i donem suport, com jo ho vaig ver des de el moment del nàixer. Sempre vaig voler el millor per tu i sé com em vas estimar i admirar.

Avui soc jo qui està orgullosa de veure com t’enfrontes a la vida, al veure qui ets.

Així com t’he acompanyat jo, acompanyem tu cap on em porti el camí. Quant passin en mi els anys, seguim caminant juntes.